©PREMIOS MAX ORGANIZADOS POR
El títol, Doña Rosita la Soltera, ja ens diu molt sobre allò que ha de venir o no ha d'arribar mai. El tracte de respecte «Doña» no acaba de lligar amb el diminutiu «Rosita», ni aquest nom de noia jove amb el de «soltera» o, encara pitjor, «solterona», com li diuen els nois del passeig on ja no vol anar perquè fora de casa s'adona que es construeixen noves cases i cançons, i ella s'ha quedat als vint anys.
El subtítol tampoc és innocent: El lenguaje de las flores ens porta immediatament a un univers de cursileria decimonònica i provinciana, però també a la condició de les flors de ser l'òrgan reproductor de les plantes. La primera frase de l'obra la pronuncia el Tío, home fascinat per la baudelairiana rosa mutabile, flor que només viu un dia: «¿Y mis semillas?». Ell i la Tía, la seva dona, no han tingut fills, com Lorca, com Yerma, com el Joven de l'obra Así que pasen cinco años. A la nostra peça n'han passat vint-i-cinc, de 1885 a 1910, al llarg dels quals Rosita ha esperat el seu cosí, el Sobrino, amb la mateixa il·lusió que el primer dia, confiada en el seu apassionat jurament que els deu mil quilòmetres que separen Granada de Tucumán —on ell es veu obligat a viatjar pels negocis del seu pare, germà de la Tía— no separarien els seus cors.
Arriben moltes cartes plenes d'enceses paraules d'amor, però les amigues de Rosita es casen i tenen fills mentre la Tía i l'Ama, que es barallen per qui de les dues estima més la jove, no paren de cosir i brodar l'aixovar de la futura esposa. I el Tío s'arruïna comprant els mobles i el llit que Rosita haurà de compartir aviat amb el seu estimat cosí. La Tía, dona que no pot imaginar de cap de les maneres que un de la seva estirp incompleixi la paraula donada, té un lligam de sang més fort amb ell que no pas amb Rosita, òrfena acollida després de la desaparició dels seus pares.
La nostra protagonista, enganyant-se a ella mateixa, hauria esperat eternament el seu gran amor, fins i tot i sabent que s'havia casat a l'Argentina, si no hagués estat perquè els altres, la Tía, l'Ama i Granada sencera sabien perfectament que ja només era una dona malaguanyada, inútil com un brollador sota la pluja.
Doña Rosita, la soltera, podria haver fet seves aquelles paraules que Federico va escriure com a pròleg del seu poemari En el jardín de las toronjas de luna: «Pobre y tranquilo, quiero visitar el mundo extático donde viven todas mis posibilidades y paisajes perdidos. Quiero entrar frío pero agudo en el jardín de las simientes no florecidas y de las teorías ciegas, en busca del amor que no tuve pero que era mío.»
Joan Ollé Director